Pedrolo, a la lluna, en un cove

Des de la intervenció prèvia a la meva antepenúltima entrada, pot dir-se que no he escrit gran cosa. Tres escassos apunts per a no liquidar definitavamente el blog. Suposo que no escric per als altres, sinó per a mi mateix. No és que vulgui que la meva fama prevalgui, preferiria ser reconegut ara; ni tampoc tinc cap necessitat narcisista coneguda, només vull escriure. Escriure per l’únic fet d’escriure, sense cap causa que ho justifiqui. Des de sempre m’ha agradat llegir moltíssim; a l’adolescència era capaç de seguir la lectura d’un llibre enmig d’una classe de B.U.P., amb el llibre exposat sobre el pupitre o sota aquest mateix. I per aquest mateix motiu d’estimar la lectura, pensava com a cosa lògica que acabaria escrivint; res més lluny de la realitat. Sí, és veritat que he escrit alguns relats, fa més de deu anys, que no estaven malament, “es deixaven llegir” que diríem, però molt poca cosa. L’ofici de la escriptura és com el de la lectura, requereix molta constància i tenacitat.

He llegit tan que, quan em poso davant d’un foli en blanc, ara la pantalla de l’ordinador, senzillament no sé per on començar. De vegades em ronda pel cap una frase perfecta o un pensament que derivarien en un relat o fins i tot una novel·la, però sempre és caminant, o anant amb bicicleta, o lluny de l’ordinador. Quan sóc davant d’aquest, la frase s’ha desvirtuat, la idea s’ha diluït, la novel·la s’ha desdibuixat, el conte s’ha esfumat i, senzillament, no sé com continuar o, millor dit, no sé com començar.

A més, haver llegit molt m’impedeix exercir l’ofici d’escriptor; perquè qui vol escriure, podent llegir. I si a això afegim que normalment totes les idees conegudes les hem llegit abans, o fins i tot les hem vist en una pel·lícula, doncs no té molta gràcia no ser original i no poder aportar res de nou al lector. Sí, ja sé que he dit que vull escriure perquè si, sense més raó, però encara i així em sembla un motiu insuficient si no sóc capaç d’inventar res una mica nou. Quin garbull! Ara estudio, feia molts anys que no estudiava, i m’agrada estudiar. També llegeixo, i m’agrada el plaer de reprendre l’hàbit de la lectura. I fins i tot escric. Observo amb certa tristesa que he perdut la memòria del que s’ha llegit; el que ara llegeixo no sobreviu l’espai temporal de mig any (no em pregunteu la sinopsi d’un llibre passat aquest temps, perquè no em recordo); per a memoritzar el que ara estudio, necessito més hores que abans i molta introspecció; els treballs que realitzo a la universitat virtual (www.uoc.edu), em semblen simples còpies de les idees d’uns altres, no estan malament, moltes vegades tenen bona presència i estan bé escrits, però em consta que em semblen afegits inconnexos del que he après, res de nou, a tot estirar ben digerits.

El meu estil narratiu em sembla barroc, moltes voltes per a arribar a un únic lloc, i també massa simple (?!), mancat de moltes coses: la ironia i subtileses de Quim Monzó, la humanitat d’Imma Monsó, els fets insòlits proposats per Pere Calders, la cruesa de Miguel Delibes, el lirisme de Gabriel García Márquez, el coneixement exhaustiu de Julio Verne, la possible deriva de la humanitat segons Isaac Asimov, …; puc seguir, però no val la pena castigar-se durament quan el món estaria encantat d’aplicar-nos un càstig similar.

- Per on anava? Anava pel meu estil – ja perdo el fil narratiu. El cas és que no em veig explicant el capvespre i els seus colors, ni tampoc fent descripcions precises de la naturalesa (flors són flors), ni exhibint cultura culinària (a part d’aportar el paladar per a menjar), i no diguem els sentiments, ja que a l’escriure sento que només escric sobre mi. Quina pobresa narrativa per a mostrar als altres. Compte, no vull menysprear el que sóc i el que penso, però és que ja em tinc molt vist i sé el que vaig a dir i el que penso, així que preferiria aportar quelcom de nou i original al possible lector. Sí, aquest possible lector que tal vegada no sigui jo.

Segueixes aquí, jo sí, però:

• realment aquesta forma d’escriure et sembla interessant?;
• et vé de gust seguir llegint?;
• et sents com connectat amb el que expreso?

No crec que passi res perquè us perdeu el meu geni, però em resisteixo a deixar d’escriure, no per res salvo tret d’una raó especial: si vull aprendre a escriure, no puc deixar d’escriure. Bonic dilema, potser haure(m) de sofrir un xic per a gaudir d’això.

Suposo que m’agradaria saber escriure per a deixar alguna cosa, no a la humanitat (em conformo amb bastant menys) sinó als meus (família, fill, …). No us he dit que, a més, no tinc el do de la paraula. Sóc gairebé mut per la meva impossibilitat de relacionar-me amb el món que coneixem. Quan parlo, em passa com quan escric, ja sé el que vaig a dir, ja sé el que penso, no sento que aporti res d’especial o de nou. Així doncs, si recapitulem una mica, m’agrada llegir, no escric bé ni tampoc parlo bé, però em resisteixo a deixar de provar-ho.

Us puc ben jurar que m’agradaria fer una escriptura lleugera, evocadora i suggeridora del tipus que es percep en alguns textos, fins i tot de persones que no es dediquen a la literatura:

• lleugers (http://www.lavanguardia.es/lv24h/20091214/53843878711.html);
• suggeridors (http://cintaferre.blogspot.com/2009/08/libelulles.html);
• anfetaminats (http://enricgil.wordpress.com/2009/10/11/dependencies/);
• tècnics (http://www.enriquedans.com/2009/12/cronicas-del-liberticidio-espanol.html);
• exhaurits (http://colometa.blogspot.com/2006/06/el-dret-somiar.html);
• …

En fi, estimat lector (i especialment tu, fill meu, per a quan em llegeixis), una abraçada molt gran. Ara toca passar el text pel sedàs del traductor-corrector, corregir-lo succintament i a publicar.

El pack de llibres que pensava recomanar, els que he llegit aquest trimestre, ho deixarem per a altra entrada que ja us he entretingut prou.

Altres idiomes: Alquiler o intercambio de piso duplex + parking en Calella

Dúplex de disseny i seminou a zona tranquila de Calella. A 200 m de l’estació de tren; edifici de tres anys (2006) i 8 veïns, a prop de la platja. Aire acondicionat i bomba de calor (habitació ppal., menjador, estudi), 2 banys, 3 habitacions, cuina oberta, estudi, balconada i terrassa amb vistes.

Distribució de la superfície: 65 m2 en planta + 35 m2 estudi + 25 m2 terrassa&balconada aprox. Moblat, ascensor, i plaça de pàrking al mateix edifici. 810 euros mensuals (gastos comunitaris i IBI inclosos; clavegueram, brossa i aigua-llum-gas-telèfon exclosos). Telèfon: +34 606.80.38.12 (Jose Manuel, 09:00-13:15, 15:30-20:30).

També accediria a intercanviar el pis (i pàrking) per un a la zona compresa entre Blanca i Molina de Segura (Regió de Murcia, màxim 20 minuts d’Archena).

Ubicació: clica aquí

Fes-te’n una idea:

]]> http://eiximenys.wordpress.com/2009/12/03/lloguer-de-duplex-parking-a-calella-vinel-a-veure/feed/ 0 eiximenys Calella_vistas Calella_salon_2 Calella_salon_1 Calella_dormitorio_individual Calella_despensa Calella_dormitorio_principal Calella_cocina_2 Calella_cocina_1 Calella_parking Calella_estudio_2 Calella_estudio_1 Calella_baño_principal Calella_salon_3 Calella_baño_estudio http://eiximenys.wordpress.com/2009/12/02/a-callar-sos-tots/ http://eiximenys.wordpress.com/2009/12/02/a-callar-sos-tots/#comments Wed, 02 Dec 2009 21:53:51 +0000 eiximenys http://eiximenys.wordpress.com/?p=242 ]]> A callar-se tothom! Per començar, i ho sento molt pels afeccionats d’ambdós equips, el Barça-Madrid del passat diumenge em va semblar un de tans partits anomenats “del segle” que després passen sense pena ni glòria i s’obliden en la memòria de l’afeccionat tan fàcilment com s’han visionat. Sí, és veritat que va haver alguns moments d’emoció, a la primera part principalment; però sort que no era jo, sinó el meu germà, qui pagava la connexió. Era un d’aquells dies que val la pena anar a sopar a un restaurant (tranquil) o veure una pel·lícula en una sala semi-buida del cinema, gaudint de l’anhelada intimitat que proporciona un partit d’aquestes característiques.

Iniesta és un bon noi, i no sè que li va dir CR9, però semblava sobreactuat, igual que molts altres jugadors com Alves; encara que no es quedaven enrere els del Madrid. Excessos de llençar-se a la piscina innecessariament; cops que semblaven donats per un i després la càmera lenta mostrava que el contrincant aprofitava la caiguda per a retornar part de l’afectuosa salutació rebuda; algunes mans, algunes menys voluntàries que no pas altres, s’ha posat de moda jugar a hàndbol; poques ocasions, no es va esforçar gaire el Real per remuntar a la segona part – ja m’agradaria veure que feia jo en la mateixa situació -; una certa flaire d’arbitratge casolà, quan juguen a Madrid passa igual a l’inrevès (però ja cansen les excuses dels uns i dels altres del tipus “això compensa quan ens ho fam a nosaltres”).

Recordo a la final de la Copa del Rei, en el Centenari del Madrid que em vaig adormir literalment a la segona part,quin partidàs!(?); aquí no, perquè estava convidat i a més hi havien patates, festucs, embotit, formatge i “cola-loca” gratis. M’agradaria puntualitzar que el Madrid no és l’únic club que funciona a cop de talonari, crec recordar que el Barça no li va a la saga… Amb els diners invertits pel Barça es pot ajudar/donar treball a gairebé 8.000 mileuristas a l’any. Dóna que pensar, oi?

Fonts [La Vanguardia - Spain Ticket Bureau - Zikipediq's blog]

Jo sempre he estat un “cagueta” de mena; fins i tot ara, i ja tinc uns anys, m’agafo el coll amb una mà en les escenes de terror per a impedir que el Freddy Krueger de torn surti de la pantalla i em talli el coll; amb aquesta pel·lícula no ha estat diferent. Tenia moments divertits, si bé l’humor era de traç molt gruixut, tal com ja estem acostumats a la península d’Iberia (vaja, no conec el cinema de la riba esquerra i acabo d’annexionar Portugal!).

No puc dir que m’hagi encantat molt, però tampoc mata (literal i afortunadament, el meu coll segueix intacte). El director i alguns actors es trobaven a la sala i van fer alguns parlaments; suposo que restaven expectants de conèixer la reacció del públic. Doncs, home!, no crec que guanyeu un Oscar (ho sento per Leslie Nielsen) ni tampoc cap Goya, tret potser dels efectes especials (o no), però la gent reièm a la sala i tal com estan els temps que corren això ajuda.

Aquest vídeo és propietat dels “pel·liculeros”; jo només els dono publicitat, així doncs desitjo que els de la SGAE no em toquin els… (clicant a la foto de dalt podeu accedir al web original).

Siri Hustved - enllaç a http://paulauster.blogspot.com/

Abans que res comentar-vos que desitjo no semblar pedant pel fet d’haver-ho llegit en versió original, supuso que haurà estat escrit en anglès, tot hi que amb aquest nom sembla una autora de best-sellers sueca, a la manera del Stieg Larsson, aquest tant famòs.

Aquesta dona era coneguda per ésser la dona del famós escriptor Paul Auster , si home, el de “Ciudad de cristal” o més recentment “Brooklyn Follies”, o el guió “Smoke”, del qual van fer una película i tot, que sortia aquell actor tan famós, com se diu aquell?, el de “Bad Liutenant” i “El piano“. No me’n recordo ara, i supuso que tant se val, doncs no he vist cap d’aquestes películes, ni tampoc he llegit cap dels llibres del Auster, tot i la seva popularitat en cercles literaris.

A l’Auster, la seva obra i les películes ambientades en aquesta, em sembla que ell també va dirigir un film, no he estat capaç de començar-ho. I no sé perquè. Amb Gabriel García Márquez em va passar igual a vuitè d’E.G.B., devia tenir 12-13 anys aproximadament; a classe de literatura li vaig agafar mania per l’estudi de la frase d’inici d’una obra seva, a ell i la resta d’autors hispanoparlants, provinents del continent americà, en una mena d’arravatament causat per un cert sentiment racista i degut també a la culpa de percebre a través de les classes d’història que els espanyols haviem estat uns animals en desembarcar a l’esmentat continent. Que sí, que ja sé que també vam aportar la nostra llengua (malauradament per les seves varietats lingüístiques); i que també els vam portar una educació que ells també desconeixien, perquè també eran una mica bàrbars, i segur que em quedo curt.

On era? Al Márquez no el vaig llegir fins que vaig fer el servei militar; un parell d’anys més, i em lliuro de fer-la obligatòriament, la “mili” s’entenc. Vaig començar per “El coronel no tiene quien le escriba” i vaig seguir amb “Cien años de soledad”, o poder va ser a l’inrevés. La primera, i parlo de memòria, em recorda l’austeritat de Delibes. Quin personatge principal més contingut, i finalment la interjecció que deixa anar per expressar amb tota sa força un sentiment. Us heu fixat, la intensitat d’una paraulota en boca d’una persona que no diu (gairebé) mai cap. L’altre llibre és senzillament fascinant. Sembla un d’aquells contes infinits que s’explicaven a les nits, a totes les tribus del món, ara ja fa molts i molts anys, abans que la història s’expliquès només en termes de vençuts i guanyadors, i molt abans que el pensament únic que és deriva de TOTES les religions ens oxidés les neurones.

Malaguanyat el temps que vaig estar sense voler agafar aquests llibres. O potser no, perquè també em vaig llegir de molt bons. Poder algun dia agafaré un llibre de l’Auster del prestatge i m’arriscaré a endinsar-me a les seves pàgines, encara que només sigui perquè és el marit de la Siri Hustvedt, i si aixó no és un elogi per aquesta autora i el llibre que m’ha caigut a les mans, ho sento però no ho sé fer millor.

Que de què va? Ja no val la pena que ho expliqui jo, agafeu la contraportada, ja sigueu a la llibreria o la biblioteca, i doneu un bon ull, i si l’escriptor de darrere us ha cridat l’atenció amb els seus comentaris, doncs llavors endavant. I si no ho ha fet, no sé, feu servir la vostra intuició.

Altres opinions, que no tenen perque coincidir:

• Pasen y lean: http://www.pasenylean.com/2009/01/siri-hustvedt.html
  
• Annie the cat: http://anniethecat9.blogspot.com/2009/01/elega-para-un-americano-siri-hustvedt.html
• Entrevista a La Vanguardia: http://www.lavanguardia.es/cultura/noticias/20090115/53619346520/queria-salvar-algo-de-mi-padre.html

Windows segons la FSF (http://windows7sins.org/)

El nou Windows 7 està a la volta de la cantonada, i els membres de la FSF (Free Software Foundation) ja estan comentant els maldecaps que ens portara d’origen. Desprès no dieu que no esteu avisats:

1. la versió oficial de Windows 7, segons Microsoft;
2. la versió oficiosa de Windows 7 i els seus pecats, segons la FSF.

Els pecats a que fan referència tenen a veure amb:

• l’educació, els joves estudiants esdevenen simples consumidors doncs no poden modificar el codi del programari per solucionar problemes particulars;
• DRM (Digital Rights Management), són mesures restrictives del que ens deixan fer amb els nostres ordinadors;
• seguretat, com pots evaluar el teu programari si no pots accedir a ell;
• monopoli, encara que no volem el Windows al nostre ordinador quan el comprem ja hem pagat una quota per aquest, com quan compres un CD per gravar els teus treballs i pagues una quota a la SGAE tot i no piratejar res;
• estàndards, hi ha que volen que el seu sigui l’únic estàndard possible a costa de solucions més eficaçes;
• lock in, Microsoft i d’altres companyies de programari privatiu obliguen continuament a actualitzar-nos a noves versions i afrontar noves despeses;
• privacitat, a qui ha d’obeir l’ordinador, a nosaltres o la companyia de programari?, algunes funcionalitats del programari poden ser esborrades directament per aquesta i d’altres companyies.

L’ASSERTIVITAT

Què és l’assertivitat? habilitats socials; tracta de la manera de quedar bé amb tothom i no deixar-se trepitjar.

Si es milloren les relacions amb els altres, pot millorar l’autoestima (respecte i afecte per un mateix i, per tant, pels altres).

L’assertivitat és la capacitat d’autoafirmar els propis drets, sense deixar-se manipular i sense manipular els altres.

La falta d’assertivitat es correspon amb ansietat, timidesa, culpabilitat (e inseguretat).

Tipus de conducta habituals: no assertiu, agressiu i assertiu .

Formes típiques de resposta no assertiva: bloqueig, sobreadaptació, ansietat, agressivitat.

La persona assertiva en canvi parla fluïdament i amb seguretat, i és capaç d’expressar els seus sentiments (positius i negatius), alhora que sap discrepar, dir “no”, reaccionar davant un atac i acceptar errors, no ser condescendent (!).

Components no verbals de la comunicació no assertiva: la mirada, l’expressió facial, la postura corporal, els gestos, els components paralingüistícs. A la comunicació s’ha d’afegir els components verbals (el que es vol dir).

Per què no sóc assertiu? falta d’habilitats socials, ansietat, no conèixer o rebutjar els drets inherents, patrons irracionals de pensament.

Taula de drets assertius :

1. El dret a ser tractat amb respecte i dignitat .
2. El dret a tenir i expressar els propis sentiments i opinions .
3. El dret a ser escoltat i près seriosament .
4. El dret a jutjar les meves necessitats, establir les meves prioritats i prendre les meves pròpies decisions .
5. El dret a dir “NO” sense sentir-me culpable .
6. El dret a demanar el que vull, admetent que també el meu interlocutor té dret a dir “no”.
7. El dret a canviar .
8. El dret a cometre errors .
9. El dret a demanar informació i a ser informat .
10. El dret a obtenir allò pel qual vaig pagar .
11. El dret a decidir no ser assertiu .
12. El dret a ser independent .
13. El dret a decidir què fer amb les meves propietats, el meu cos, el meu temps, etc., sempre que no es violin els drets d’altres persones .
14. El dret a tenir èxit .
15. El dret a gaudir i a gaudir .
16. El dret al meu descans, al meu aïllament, sent assertiu .
17. El dret a superar-me, tot superant els altres .

Llista d’idees irracionals d’Albert Ellis:

1. A qualsevol ésser humà li cal sentir-se estimat i acceptat per tothom.
2. S’ha de ser molt competent i s’han de saber resoldre els problemes, si hom vol considerar-se necessari i útil.
3. Hi ha gent dolenta i menyspreable que ha de rebre el càstig que es mereix.
4. És horrible que les coses no surtin com m’agradaria que sortissin.
5. La desgràcia humana es deriva de causes externes, i la gent té molt poques possibilitats de controlar els seus disgustos i trastorns.
6. Si alguna cosa és o pot ser perillosa o amenaçadora, cal preocupar-se’n molt i recrear-se constantment en la possibilitat que passi.
7. És més fàcil evitar algunes dificultats o responsabilitats personals que enfrontar-s’hi.
8. Sempre fa falta algú més fort que un mateix en qui poder confiar.
9. Un fet passat és un important determinant de la conducta present, perquè si alguna cosa ens va afectar molt, continua afectant-nos indefinidament.
10. S’ha d’estar permanentment preocupat pels problemes dels altres.

Podria resumir la teoria d’Ellis en la frase següent: tots posseïm aquestes idees en algun grau. Per descomptat que gairebé tots ens sentim millor si tenim un suport, si ens sentim estimats.

———-

VIDEO YOU TUBE – http://www.youtube.com/watch?v=sp0DU7ePGSo

El video, em sembla reconeixer en John Cleese dels Monty Python, ens mostra dos exemples de la vida laboral on cal aplicar l’assertivitat.

L’assertivitat es un mode de comportar-nos que ens assegura el respecte que ens mereixem per part d’altres persones; no sempre la resposta de la resta és automàtica.

1er. Cas: una reunió de vital importància per l’empresa per prendre mesures concretes en el llançament d’un producte ;

• no li fan cas, i la persona acaba explotant;
• tot i la falta d’educació de la resta, aconsegueix amb bones paraules el seu propòsit d’exposar la situació ara.

2on. Cas: un grup de persones rebent instruccions molt tècniques de com facturar un producte ;

• al no entendre aquestes, fa una apreciació poc correcta i sense argumentació;
• aconsegueix exposar amb bones paraules que no ha acabat d’entendre la intervenció i demana doncs una nova exposició (s’ajunten més persones a la seva petició).

Quan volem aconseguir quelcom hem d’aprendre a reconèixer el que es rellevant i el que no.

Tots som persones emocionals que portem amb nosaltres prejudicis, complexos, … Hem d’aprendre a deixar de banda el que no és rellevant:

• en comptes de desqualificar, comentar el que no ens agrada (l’assumpte en qüestió);
• no oferir una imatge de supèrbia, però tampoc deixar de mostrar el nostre mestratge;
• no generalitzar ni comparar amb altres persones, però si comentar el que (no) ens ha agradat amb dades objectives.

Es donen altres exemples, on es mostra la importància de ser sincers en allò que es rellevant. La tècnica de repetició instantànea, afegint quelcom que mostri que entenem la situació, de manera amable no permet que es converteixi en quelcom personal (No puc fer-ho per les dues, puc fer alguna cosa per ajudar-te?). Pensem el que no estem disposats a negociar i ho repetint amablement tantes vegades com calgui, com un mantra: no cedir en el que es fonamental.

————–

BREU RESUM DEL DEBAT PROPOSAT AL CURS D’E-FORMACIÓ “EN ASSERTIVITAT” UOC-SOC:

Son molt poques, les persones que es fan respectar en totes les situacions. Guanyar-te el respecte e interès dels altres esdevé un repte per molta gent.

La posició laboral no dona el valor de la nostra persona, tothom és mereix el mateix respecte.

Què fer quan les situacions conflictives és repeteixen en el temps amb el mateix grup de persones, tot i fer servir la tècnica de repetició instàntanea (suggerida pel John Cleese dels Monty Python al video)? Aquesta es una pregunta que s’han fet en veu alta molts companys.

A les persones maleducades i/o agressives només se’ls pot desmontar els arguments des de la paciència, molta humilitat, i raonaments molt sòlids (que no entrin mai en temes personals).

Tenir un alt càrrec directiu no és sinònim de tenir educació. Una persona assertiva és una persona amb educació; escolta als altres, fins i tot quan veu que no tenen les habilitats socials desenvolupades, tant la comunicació no-verbal (com es diu) i la verbal (el que es diu). Hi ha experts que consideren que la comunicació no-verbal representa més del 80% del missatge.

Tothom mereix el respecte a ser escoltat, sigui quina sigui la seva posició socio-laboral.

Aprendre a dir no, en les seves variants de “no cedir en el que és fonamental” i “ho sento no podré fer-ho”, no sempre és ben interpretat per la persona amb qui estem en conflicte. Pot ser considerat com una falta de respecte o com una agressió. S’ha d’afegir a més un alt grau de sinceritat i coherència per defensar la nostra posició).

Ser assertiu ens pot ajudar, però no es sinònim de poder canviar la societat.

Davant del dubte, tot i l’extremisme mostrat als casos del video, a l’hora de defensar els nostres drets, deixar-nos portar pel sentit comú.

Molta gent troba difícil dir “NO” o “DEMANAR EXPLICACIONS”.

Hi ha qui considera important acceptar la gent com és; apart de raonar que pot ser difícil fer canviar

la imatge que altres s’han format de nosaltres en una primera impressió (negativa).

Molts companys no tenen problemes en argumentar que per fer-nos respectar hem de respectar els altres.

Hi ha qui reflexiona sobre l’ús de la “evitació de conflictes”, que paradoxalment augmenta el risc de situacions humiliants.

Una certa hipocresia de caire positiu (no tots podem tenir química o feeling), fent veure els altres que participen activament, pot afavorir la consecució d’objectius a dins de l’empresa, quan amb la disposició, els elements no-verbals i l’ús de comentaris rellevants són insuficients per assolir fites o completar tasques que necessiten de més d’una persona.

Qui té problemes de desenvolupar la seva assertivitat, ha d’aprendre a practicar petits canvis objectius en els conflictes del dia a dia (relacions amb veïns, etc.). La pràctica afavoreix l’excel·lència. L’experiència previa amb el nostre interlocutor pot ser determinant, així com la nostra empatia amb aquest, per enfocar millor el nostre objectiu.

Un cert egoïsme, afavoreix la nostra assertivitat. Especialment quan la resta només mira pels seus interesos sense comptar amb els altres.

La comunicació no-verbal, les pauses i el to de veu, així com expressar arguments rellevants, son fonamentals per guanyar-nos l’atenció. Ser assertiu comporta respectar els nostres drets i els dels altres. Hi ha un cert equilibri entre ser no-assertiu (sí a tot) i ser agressiu (primer jo).

Hem de mantenir els nostres principis i valors, per tal de transmetre la nostra realitat de la millor forma possible. Així la nostra comunicació no-verbal i verbal conflueixen més fàcilment i la percepció del nostre missatge per part del receptor esta més en sintonia amb el que nosaltres, com a emissors, hem volgut transmetre.

CONCLUSIÓ:

NO SEMPRE ACONSEGUIM MOSTRAR UN GRAU CORRECTE D’ASSERTIVITAT; EN QUALSEVOL CAS, LA PRÀCTICA DONA L’EXPERIÈNCIA.

————–

(LA MEVA ENTRADA AL DEBAT)

Hi ha qui dubta que repetir “no” educadament serveixi als nostres fins. Jo crec que, en el pitjor dels casos, ens ajuda a conservar la cordura.

Ara seriosament, una persona assertiva és sempre una persona educada. Una persona que fa prevaldre els seus drets no té perque ser assertiu (ni educat), pot ser perfectament agressiva. Una persona educada pot no ser assertiva (amb falta de caràcter).

És molt difícil desmuntar la imatge que els altres s’han format de nosaltres i la primera impressió sol ser la definitiva. Per ser prou assertius, hem d’aprendre a dir “no” la primera vegada. Sino amb molt de temps i paciència haurem de fer veure la resta que no ens deixem intimidar.

És una pena haver de dir “no” amb el poc que costa dir “si” (la majoria de les vegades).

————–

(LA MEVA ALTRE ENTRADA AL DEBAT)

Si no pots agradar a la resta, sempre pots agradar-te tu mateix (és més fàcil).

Dir “no”, pot ser la sol·lució en situacions complexes; especialment si saps que desprès et sentiràs millor.

No sempre que canviem, la gent aprecïa el canvi; però val la pena intentar connectar i comunicar-se amb la gent.

Hem d’aprendre a fer la nostra.

————–

(UNA MICA MÉS… en castellà)

Otros videos de asertividad:

Comunicación asertiva: http://www.youtube.com/watch?v=fVtg7I0reNc&NR=1

Pensar antes de actuar, ser tolerante, ser claros y concisos para que entiendan que queremos expresar, tener un espíritu colaborativo.

Asertividad y autoestima:

http://www.youtube.com/watch?v=e4ENrkKCAZk&NR=1&feature=fvwp

Estos son nuestros derechos:

• derecho a ser escuchados y tomados en serios;
• derecho a juzgar nuestras necesidades, establecer nuestras prioridades y tomar nuestras propias decisiones;
• derecho a decir “NO”, sin sentirnos culpables;
• derecho a pedir lo que queremos, sabiendo que nuestro interlocutor tiene derecho a decir “NO”;
• derecho a cambiar;
• derecho a cometer errores;
• derecho a pedir información y ser informados;
• derecho a obtener aquello por lo que pagamos;
• derecho a ser independientes;
• derecho a decidir sobre nuestras propiedades, cuerpo, tiempo, etc., mientras no se violen los derechos de otras personas;
• derecho a tener éxito;
• derecho a gozar y disfrutar;
• derecho al descanso, aislamiento, siendo asertivos;
• derecho a superarnos, aún superando a los demás.

Más en Vidaemocional.com: http://vidaemocional.com/

———-

ENTREVISTA DE TREBALL:

Si busquem a un cercador “preguntas típicas de una entrevista de trabajo”, poden aparèixer diversos enllaços del tipus:

http://www.aie.org/Spanish/College/Jobs/Interviews/interviewquestions.cfm

Convé tenir present les nostres (possibles) respostes en les entrevistes de treball, especialment si s’han fet unes quantes.

———-

Va dir la Pilar Rahola, a la seva columna d’opinió de La Vanguardia del diumenge 26/07/2009, que el seu company de feina, en Josep Cuní, diu: “Cuando todos te critican, y ninguno te considera de los suyos, es que vas por buen camino”. Doncs això!

Haig de reconèixer que mai he entès la poesia, massa subtil per a la meva intel·ligència. De tota forma, la gana fa la virtut, no busqueu segones raons.

TEMPS DE CALÇOTS / ENCARA TINC GANA

Si no m’ajudes,

em moriré de gana;

Ja no sé que fer!

*

Els fills i filles,

s’estima ja debades

la seua cuinera.

*

Per carnestoltes,

tothom es riu mentre jo…

Jo ploro per dins.

*

La carn es rosteix

amb fusta d’avellaner.

És temps de calçots.

*

La vida (em) guareix,

la mort malda trobar-me.

Mentre, m’ofego!

*

Tallant les cebes,

seus plors cauen diàfans;

amor de mare.

*

La gent saluda.

Jo, encara tinc gana.

Ja és calçotada.

He seguit l’ordre recomanat per aquests casos. Primer tornar a llegir la contraportada, desprès llegir a la manera dels japonesos des de l’última pàgina fins a la ressenya (auto)biogràfica dels autors. No m’ha fet cap gràcia que gent del 83 ja estigui escrivint relats, i a sobre amb comentaris encissadors de l’editor per que no deixin de fer-ho (si més no és el que m’ha semblat entendre de la secció “Sobre els autors”, on és confonen les dades manifestades per aquests amb comentaris que semblan talment extrets d’algú altre).

Així doncs, al cap d’uns cinc o deu minuts, he passat d’aquesta pàgina a l’índex, suposo que és la manera habitual de tothom quan hem de decidir si començar un llibre de relats i com. Com que era molt important deixar la casa com una patena, he decidit tastar “Contraposats”, a fí de comptes només és tractava de dues pàgines. M’ha agradat; de fet l’he hagut de llegir dues vegades, hi ha que ens perdem en les subtileses del llenguatge hormonal.

Llavors he endevinat que el següent relat, tal i com el seu nom indica, “Un relat curt…”, era un relat molt curt i molt indicat per abans d’agafar l’aspirador. Ja no he pogut parar; obviament la següenta fita era començar el que anava darrera de tot, “La reserva”, doncs la seva durada no m’impediria pas acabar la feixuga feina de netejar casa meva. Com molts deveu endevinar, la sucosa lectura d’aquests tres relats ja m’havia innocul·lat el verí de no poder deixar de llegir fins a acabar l’última pàgina. Així doncs, desprès d’haver llegit els relats 2, 3 i 6, i seguint el curs natural d’aquestes coses, ara tocava el número 4; és clar, deveu pensar, si té que treballar a casa seva, res més adient que la lectura de la “Carta d’un pencaire…”. Com és natural en els afers literaris, l’heu ben encertada. La carta, o millor dit cartes les he trobat molt perspicaçes, i descriuen molt bé l’ambient que s’ha viscut i s’esta vivint aquests anys en l’àmbit laboral.

No sè si l’escriptor, en Joan Barnich, s’ho inventa o esta simplement explicant la seva vida, perquè en sona tot molt familiar, poder és que la carta anava adreçada a mi, doncs comparteixo amb a qui va dirigida el nom de pila.

A aquestes alçades ja us deveu imaginar que l’aspirador i la fregona no és movien de l’habitació dels mals endreços. Seguint amb la meva coherència literària, ara li tocava el torn a “Elogi de la solitud volguda”, ben certa, doncs em toca d’aprop, encara que només a mitges en el meu cas. Ara ja és tractava de paraules majors, no és pas que estigui dient que aquest relat sigui més bo que la resta, i tampoc menteixo si dic que tampoc no és pitjor; simplement que l’autor amb nom d’assagista ha escrit talment un assaig o reflexió profunda sobre la solitud. I es nota que no l’ha pas fet en dos dies (em moriria si no ha necessitat almenys un mes ben bo per acabar la seva petita rondalla).

Ara no ho puc negar, ja portava despert des de ben bé una mica abans de les set, i m’havia anat a acotxar tard, cap a les dues, veient una pel·lícula rere una altra, canviant de canals amb el meu supercomandament especial per la tdt. No em pregunteu que vaig veure, perquè ara gairebé no me’n recordo. A sí, vaig veure una d’hostesses, argentina (?), amb l’Ingrid Rubio, em sembla que és de Blanes, però no se li notava l’accent; i desprès una mica de músculs amb l’home tibat, l’Steven Seagal, no ho puc evitar, m’agrada la forma en que trenca els ossos a tothom que se li posa al davant; i, com que tot just acabava, no vaig poder evitar de començar-ne i gairebé acabar-ne una de gànsters amb el nou James Bond; quin panorama!

Així doncs, aquest matí m’he aixecat una mica espès i de mala lluna, per això d’haver d’endreçar la casa; quan portava mig elogi de la solitud, amb les persianes mig apujades, les portes del menjador obertes de bat a bat i la llum i l’aire penetrant a casa meua, m’ha vingut la soneta que em faltava per arribar a les sis hores mínimes de son per un cap de setmana com cal, així que he posat les ulleres a dins del llibre, a mode de peu de llibre per no haver-me d’aixecar a buscar-ne un de debò, i m’he endormiscat mitja horeta fins que l’alarma del mòvil m’ha despertat per recordar-me de felicitar la meva mare. Com ja deveu estar suposant, encertadament altra volta, no he pas agafat l’aspirador, sino que he acabat l’elogi i ja només em quedava cloure el llibre amb el primer relat de tots, les “Reflexions i contes” de l’Àngels. Que maco escoltar amb veu sorda (quan llegeixo m’agrada llegir en veu alta, però amb la veu sorda, sentint el pes de les paraules només a l’interior del meu cervell), les reflexions de la dona pagesa, entre d’altres, que bucòlic i encertat la manera de descriure els afers agricòles i alhora que feixuga la càrrega (auto)imposada a aquestes pageses de l’Urgell; sabríem viure així els habitants de les grans i petites ciutats de la Catalunya d’indústries i serveis -el mateix pensament serveix per la resta de l’estat espanyol-?

Bé, en tres horetes, inclosa la matí(-mig)diada, m’he acabat el llibre de relats i m’he quedat amb ganes de més. En qualsevol cas, i tornant a la contraportada, m’he enrecordat dels llibres d’edició barata anglesos, on a la contracuberta, i de vegades també a la part inicial o final, és fan comentaris respecte del que tens a les teves mans que et fan venir unes ganes rabioses de llegir-ho, tant si és una novel·la policíaca, com una entrega de Jane Austen. En el cas que ens pertoca, els comentaris estan directament extrets de l’obra dels autors, sense metamorfosejar-los ni fer-los més convenientment atractius i, tot i axí, venen unes ganes bojes de llegir-los. És clar que, jo no sóc la persona més adient per recomanar una lectura perquè, tal i com heu pogut esbrinar, m’estimo més agafar un llibre que un aspirador o una fregona, i això no té cap mèrit ni presuposa en mi una especial dot per la lectura.

Ara, a tocar de mitjanit, estic escrivint aquestes línies perquè no he pogut evitar de netejar la casa abans. Aviam com serà el proper número de “La Lluna en un Cove”? Felicitats a l’editor i, és clar, felicitats als autors, quina prosa més maca!

*****

La Lluna en un Cove és una publicació, que vol ser de tirada mensual, de relats de ficció. Feta a Ontinyent, al País Valencià, vol ser un aparador pels relats en català. De fet és com una mena de petit llibre de contes o de revisteta que respira un sabor a clàssic tot just encetada la seva estrena.

]]> http://eiximenys.wordpress.com/2009/08/16/la-lluna-en-un-cove/feed/ 5 eiximenys La Lluna en un cove http://eiximenys.wordpress.com/2009/08/13/tutorials-de-blogger-i-wordpress/ http://eiximenys.wordpress.com/2009/08/13/tutorials-de-blogger-i-wordpress/#comments Thu, 13 Aug 2009 16:34:30 +0000 eiximenys http://eiximenys.wordpress.com/?p=189 ]]> Uns tutorials per l’autopublicació de blocs, recomanats per l’Enric:

2 Tutorials de Blogger recomanats, en castellà:

• Com crear un bloc a Blogger? (en castellà)
• Tutorial Blogger

I 2 més de WordPress:

• Manual WordPress 2.7
• WordPress Tutorial (en anglès)

Autopublicar no ha estat mai tant fàcil.