Pack de nadal. Llibres per ésser llegits.

Pedrolo, a la lluna, en un cove

Des de la intervenció prèvia a la meva antepenúltima entrada, pot dir-se que no he escrit gran cosa. Tres escassos apunts per a no liquidar definitavamente el blog. Suposo que no escric per als altres, sinó per a mi mateix. No és que vulgui que la meva fama prevalgui, preferiria ser reconegut ara; ni tampoc tinc cap necessitat narcisista coneguda, només vull escriure. Escriure per l’únic fet d’escriure, sense cap causa que ho justifiqui. Des de sempre m’ha agradat llegir moltíssim; a l’adolescència era capaç de seguir la lectura d’un llibre enmig d’una classe de B.U.P., amb el llibre exposat sobre el pupitre o sota aquest mateix. I per aquest mateix motiu d’estimar la lectura, pensava com a cosa lògica que acabaria escrivint; res més lluny de la realitat. Sí, és veritat que he escrit alguns relats, fa més de deu anys, que no estaven malament, “es deixaven llegir” que diríem, però molt poca cosa. L’ofici de la escriptura és com el de la lectura, requereix molta constància i tenacitat.

He llegit tan que, quan em poso davant d’un foli en blanc, ara la pantalla de l’ordinador, senzillament no sé per on començar. De vegades em ronda pel cap una frase perfecta o un pensament que derivarien en un relat o fins i tot una novel·la, però sempre és caminant, o anant amb bicicleta, o lluny de l’ordinador. Quan sóc davant d’aquest, la frase s’ha desvirtuat, la idea s’ha diluït, la novel·la s’ha desdibuixat, el conte s’ha esfumat i, senzillament, no sé com continuar o, millor dit, no sé com començar.

A més, haver llegit molt m’impedeix exercir l’ofici d’escriptor; perquè qui vol escriure, podent llegir. I si a això afegim que normalment totes les idees conegudes les hem llegit abans, o fins i tot les hem vist en una pel·lícula, doncs no té molta gràcia no ser original i no poder aportar res de nou al lector. Sí, ja sé que he dit que vull escriure perquè si, sense més raó, però encara i així em sembla un motiu insuficient si no sóc capaç d’inventar res una mica nou. Quin garbull! Ara estudio, feia molts anys que no estudiava, i m’agrada estudiar. També llegeixo, i m’agrada el plaer de reprendre l’hàbit de la lectura. I fins i tot escric. Observo amb certa tristesa que he perdut la memòria del que s’ha llegit; el que ara llegeixo no sobreviu l’espai temporal de mig any (no em pregunteu la sinopsi d’un llibre passat aquest temps, perquè no em recordo); per a memoritzar el que ara estudio, necessito més hores que abans i molta introspecció; els treballs que realitzo a la universitat virtual (www.uoc.edu), em semblen simples còpies de les idees d’uns altres, no estan malament, moltes vegades tenen bona presència i estan bé escrits, però em consta que em semblen afegits inconnexos del que he après, res de nou, a tot estirar ben digerits.

El meu estil narratiu em sembla barroc, moltes voltes per a arribar a un únic lloc, i també massa simple (?!), mancat de moltes coses: la ironia i subtileses de Quim Monzó, la humanitat d’Imma Monsó, els fets insòlits proposats per Pere Calders, la cruesa de Miguel Delibes, el lirisme de Gabriel García Márquez, el coneixement exhaustiu de Julio Verne, la possible deriva de la humanitat segons Isaac Asimov, …; puc seguir, però no val la pena castigar-se durament quan el món estaria encantat d’aplicar-nos un càstig similar.

- Per on anava? Anava pel meu estil – ja perdo el fil narratiu. El cas és que no em veig explicant el capvespre i els seus colors, ni tampoc fent descripcions precises de la naturalesa (flors són flors), ni exhibint cultura culinària (a part d’aportar el paladar per a menjar), i no diguem els sentiments, ja que a l’escriure sento que només escric sobre mi. Quina pobresa narrativa per a mostrar als altres. Compte, no vull menysprear el que sóc i el que penso, però és que ja em tinc molt vist i sé el que vaig a dir i el que penso, així que preferiria aportar quelcom de nou i original al possible lector. Sí, aquest possible lector que tal vegada no sigui jo.

Segueixes aquí, jo sí, però:

• realment aquesta forma d’escriure et sembla interessant?;
• et vé de gust seguir llegint?;
• et sents com connectat amb el que expreso?

No crec que passi res perquè us perdeu el meu geni, però em resisteixo a deixar d’escriure, no per res salvo tret d’una raó especial: si vull aprendre a escriure, no puc deixar d’escriure. Bonic dilema, potser haure(m) de sofrir un xic per a gaudir d’això.

Suposo que m’agradaria saber escriure per a deixar alguna cosa, no a la humanitat (em conformo amb bastant menys) sinó als meus (família, fill, …). No us he dit que, a més, no tinc el do de la paraula. Sóc gairebé mut per la meva impossibilitat de relacionar-me amb el món que coneixem. Quan parlo, em passa com quan escric, ja sé el que vaig a dir, ja sé el que penso, no sento que aporti res d’especial o de nou. Així doncs, si recapitulem una mica, m’agrada llegir, no escric bé ni tampoc parlo bé, però em resisteixo a deixar de provar-ho.

Us puc ben jurar que m’agradaria fer una escriptura lleugera, evocadora i suggeridora del tipus que es percep en alguns textos, fins i tot de persones que no es dediquen a la literatura:

• lleugers (http://www.lavanguardia.es/lv24h/20091214/53843878711.html);
• suggeridors (http://cintaferre.blogspot.com/2009/08/libelulles.html);
• anfetaminats (http://enricgil.wordpress.com/2009/10/11/dependencies/);
• tècnics (http://www.enriquedans.com/2009/12/cronicas-del-liberticidio-espanol.html);
• exhaurits (http://colometa.blogspot.com/2006/06/el-dret-somiar.html);
• …

En fi, estimat lector (i especialment tu, fill meu, per a quan em llegeixis), una abraçada molt gran. Ara toca passar el text pel sedàs del traductor-corrector, corregir-lo succintament i a publicar.

El pack de llibres que pensava recomanar, els que he llegit aquest trimestre, ho deixarem per a altra entrada que ja us he entretingut prou.

The Sorrows of a Catalan

Aquesta setmana he acabat de llegir el llibre “The sorrows of an American” de la Siri Hustved, publicat per www.hodder.co.uk. Què puc dir al respecte? Res, excepte que m’ha agradat molt.

Siri Hustved - enllaç a http://paulauster.blogspot.com/

Abans que res comentar-vos que desitjo no semblar pedant pel fet d’haver-ho llegit en versió original, supuso que haurà estat escrit en anglès, tot hi que amb aquest nom sembla una autora de best-sellers sueca, a la manera del Stieg Larsson, aquest tant famòs.

Aquesta dona era coneguda per ésser la dona del famós escriptor Paul Auster , si home, el de “Ciudad de cristal” o més recentment “Brooklyn Follies”, o el guió “Smoke”, del qual van fer una película i tot, que sortia aquell actor tan famós, com se diu aquell?, el de “Bad Liutenant” i “El piano“. No me’n recordo ara, i supuso que tant se val, doncs no he vist cap d’aquestes películes, ni tampoc he llegit cap dels llibres del Auster, tot i la seva popularitat en cercles literaris.

A l’Auster, la seva obra i les películes ambientades en aquesta, em sembla que ell també va dirigir un film, no he estat capaç de començar-ho. I no sé perquè. Amb Gabriel García Márquez em va passar igual a vuitè d’E.G.B., devia tenir 12-13 anys aproximadament; a classe de literatura li vaig agafar mania per l’estudi de la frase d’inici d’una obra seva, a ell i la resta d’autors hispanoparlants, provinents del continent americà, en una mena d’arravatament causat per un cert sentiment racista i degut també a la culpa de percebre a través de les classes d’història que els espanyols haviem estat uns animals en desembarcar a l’esmentat continent. Que sí, que ja sé que també vam aportar la nostra llengua (malauradament per les seves varietats lingüístiques); i que també els vam portar una educació que ells també desconeixien, perquè també eran una mica bàrbars, i segur que em quedo curt.

On era? Al Márquez no el vaig llegir fins que vaig fer el servei militar; un parell d’anys més, i em lliuro de fer-la obligatòriament, la “mili” s’entenc. Vaig començar per “El coronel no tiene quien le escriba” i vaig seguir amb “Cien años de soledad”, o poder va ser a l’inrevés. La primera, i parlo de memòria, em recorda l’austeritat de Delibes. Quin personatge principal més contingut, i finalment la interjecció que deixa anar per expressar amb tota sa força un sentiment. Us heu fixat, la intensitat d’una paraulota en boca d’una persona que no diu (gairebé) mai cap. L’altre llibre és senzillament fascinant. Sembla un d’aquells contes infinits que s’explicaven a les nits, a totes les tribus del món, ara ja fa molts i molts anys, abans que la història s’expliquès només en termes de vençuts i guanyadors, i molt abans que el pensament únic que és deriva de TOTES les religions ens oxidés les neurones.

Malaguanyat el temps que vaig estar sense voler agafar aquests llibres. O potser no, perquè també em vaig llegir de molt bons. Poder algun dia agafaré un llibre de l’Auster del prestatge i m’arriscaré a endinsar-me a les seves pàgines, encara que només sigui perquè és el marit de la Siri Hustvedt, i si aixó no és un elogi per aquesta autora i el llibre que m’ha caigut a les mans, ho sento però no ho sé fer millor.

Que de què va? Ja no val la pena que ho expliqui jo, agafeu la contraportada, ja sigueu a la llibreria o la biblioteca, i doneu un bon ull, i si l’escriptor de darrere us ha cridat l’atenció amb els seus comentaris, doncs llavors endavant. I si no ho ha fet, no sé, feu servir la vostra intuició.

Altres opinions, que no tenen perque coincidir:

• Pasen y lean: http://www.pasenylean.com/2009/01/siri-hustvedt.html
  
• Annie the cat: http://anniethecat9.blogspot.com/2009/01/elega-para-un-americano-siri-hustvedt.html
• Entrevista a La Vanguardia: http://www.lavanguardia.es/cultura/noticias/20090115/53619346520/queria-salvar-algo-de-mi-padre.html

La Lluna en un Cove

Ahir vaig rebre amb delectació l’últim número de la publicació “La Lluna en un Cove” (www.lallunaenuncove.cat). El número de setembre, tot i ser encara a l’agost. Com que jo tornava d’estudiar, de la biblioteca pública, l’únic que vaig fer va ser fullejar les fulles i llegir la contraportada. Essent una contraportada tan petita per explicar cinc relats, la vaig trobar massa abreujada però. Aquest dematí m’he aixecat aviat, tenia que passar l’aspirador, passar la fregona, netejar el quarto de bany, les coses típiques de fer dels homes solitaris tipus ex-, ex-marit i ex-pare a temps complert; com podeu comprendre m’he deixar entabanar un moment per la contraportada; i ara sí, ara en feien “tilin” les cinc narracions, que han resultat ser-ne sis.

Portada nº9 de “La Lluna en un Cove”

He seguit l’ordre recomanat per aquests casos. Primer tornar a llegir la contraportada, desprès llegir a la manera dels japonesos des de l’última pàgina fins a la ressenya (auto)biogràfica dels autors. No m’ha fet cap gràcia que gent del 83 ja estigui escrivint relats, i a sobre amb comentaris encissadors de l’editor per que no deixin de fer-ho (si més no és el que m’ha semblat entendre de la secció “Sobre els autors”, on és confonen les dades manifestades per aquests amb comentaris que semblan talment extrets d’algú altre).

Així doncs, al cap d’uns cinc o deu minuts, he passat d’aquesta pàgina a l’índex, suposo que és la manera habitual de tothom quan hem de decidir si començar un llibre de relats i com. Com que era molt important deixar la casa com una patena, he decidit tastar “Contraposats”, a fí de comptes només és tractava de dues pàgines. M’ha agradat; de fet l’he hagut de llegir dues vegades, hi ha que ens perdem en les subtileses del llenguatge hormonal.

Llavors he endevinat que el següent relat, tal i com el seu nom indica, “Un relat curt…”, era un relat molt curt i molt indicat per abans d’agafar l’aspirador. Ja no he pogut parar; obviament la següenta fita era començar el que anava darrera de tot, “La reserva”, doncs la seva durada no m’impediria pas acabar la feixuga feina de netejar casa meva. Com molts deveu endevinar, la sucosa lectura d’aquests tres relats ja m’havia innocul·lat el verí de no poder deixar de llegir fins a acabar l’última pàgina. Així doncs, desprès d’haver llegit els relats 2, 3 i 6, i seguint el curs natural d’aquestes coses, ara tocava el número 4; és clar, deveu pensar, si té que treballar a casa seva, res més adient que la lectura de la “Carta d’un pencaire…”. Com és natural en els afers literaris, l’heu ben encertada. La carta, o millor dit cartes les he trobat molt perspicaçes, i descriuen molt bé l’ambient que s’ha viscut i s’esta vivint aquests anys en l’àmbit laboral.

No sè si l’escriptor, en Joan Barnich, s’ho inventa o esta simplement explicant la seva vida, perquè en sona tot molt familiar, poder és que la carta anava adreçada a mi, doncs comparteixo amb a qui va dirigida el nom de pila.

A aquestes alçades ja us deveu imaginar que l’aspirador i la fregona no és movien de l’habitació dels mals endreços. Seguint amb la meva coherència literària, ara li tocava el torn a “Elogi de la solitud volguda”, ben certa, doncs em toca d’aprop, encara que només a mitges en el meu cas. Ara ja és tractava de paraules majors, no és pas que estigui dient que aquest relat sigui més bo que la resta, i tampoc menteixo si dic que tampoc no és pitjor; simplement que l’autor amb nom d’assagista ha escrit talment un assaig o reflexió profunda sobre la solitud. I es nota que no l’ha pas fet en dos dies (em moriria si no ha necessitat almenys un mes ben bo per acabar la seva petita rondalla).

Ara no ho puc negar, ja portava despert des de ben bé una mica abans de les set, i m’havia anat a acotxar tard, cap a les dues, veient una pel·lícula rere una altra, canviant de canals amb el meu supercomandament especial per la tdt. No em pregunteu que vaig veure, perquè ara gairebé no me’n recordo. A sí, vaig veure una d’hostesses, argentina (?), amb l’Ingrid Rubio, em sembla que és de Blanes, però no se li notava l’accent; i desprès una mica de músculs amb l’home tibat, l’Steven Seagal, no ho puc evitar, m’agrada la forma en que trenca els ossos a tothom que se li posa al davant; i, com que tot just acabava, no vaig poder evitar de començar-ne i gairebé acabar-ne una de gànsters amb el nou James Bond; quin panorama!

Així doncs, aquest matí m’he aixecat una mica espès i de mala lluna, per això d’haver d’endreçar la casa; quan portava mig elogi de la solitud, amb les persianes mig apujades, les portes del menjador obertes de bat a bat i la llum i l’aire penetrant a casa meua, m’ha vingut la soneta que em faltava per arribar a les sis hores mínimes de son per un cap de setmana com cal, així que he posat les ulleres a dins del llibre, a mode de peu de llibre per no haver-me d’aixecar a buscar-ne un de debò, i m’he endormiscat mitja horeta fins que l’alarma del mòvil m’ha despertat per recordar-me de felicitar la meva mare. Com ja deveu estar suposant, encertadament altra volta, no he pas agafat l’aspirador, sino que he acabat l’elogi i ja només em quedava cloure el llibre amb el primer relat de tots, les “Reflexions i contes” de l’Àngels. Que maco escoltar amb veu sorda (quan llegeixo m’agrada llegir en veu alta, però amb la veu sorda, sentint el pes de les paraules només a l’interior del meu cervell), les reflexions de la dona pagesa, entre d’altres, que bucòlic i encertat la manera de descriure els afers agricòles i alhora que feixuga la càrrega (auto)imposada a aquestes pageses de l’Urgell; sabríem viure així els habitants de les grans i petites ciutats de la Catalunya d’indústries i serveis -el mateix pensament serveix per la resta de l’estat espanyol-?

Bé, en tres horetes, inclosa la matí(-mig)diada, m’he acabat el llibre de relats i m’he quedat amb ganes de més. En qualsevol cas, i tornant a la contraportada, m’he enrecordat dels llibres d’edició barata anglesos, on a la contracuberta, i de vegades també a la part inicial o final, és fan comentaris respecte del que tens a les teves mans que et fan venir unes ganes rabioses de llegir-ho, tant si és una novel·la policíaca, com una entrega de Jane Austen. En el cas que ens pertoca, els comentaris estan directament extrets de l’obra dels autors, sense metamorfosejar-los ni fer-los més convenientment atractius i, tot i axí, venen unes ganes bojes de llegir-los. És clar que, jo no sóc la persona més adient per recomanar una lectura perquè, tal i com heu pogut esbrinar, m’estimo més agafar un llibre que un aspirador o una fregona, i això no té cap mèrit ni presuposa en mi una especial dot per la lectura.

Ara, a tocar de mitjanit, estic escrivint aquestes línies perquè no he pogut evitar de netejar la casa abans. Aviam com serà el proper número de “La Lluna en un Cove”? Felicitats a l’editor i, és clar, felicitats als autors, quina prosa més maca!

*****

La Lluna en un Cove és una publicació, que vol ser de tirada mensual, de relats de ficció. Feta a Ontinyent, al País Valencià, vol ser un aparador pels relats en català. De fet és com una mena de petit llibre de contes o de revisteta que respira un sabor a clàssic tot just encetada la seva estrena.

Quaranta caixes

El dia de la mona

XXXIII CONCURS LITERARI DE NARRACIÓ CURTA SANT HILARI SACALM. José de Eiximenys. 20/03/2009.

Són les set trenta del matí d’un preciós diumenge. Estic fumant una cigarreta al pati exterior d’un centre de lloguer de trasters. No hi ha ningú més a la vista, exceptuant el guàrdia que m’ha saludat en obrir la barrera. Encara que s’aprecia a simple vista que l’home està avorrit i desitjant iniciar conversa amb algú, ho sé perquè no deixa de mirar des de la caseta cada trenta segons malgrat estar llegint un llibre, no s’atreveix a sortir d’aquella; fa un fred incisiu de febrer.

Després de donar l’última calada i fer el preceptiu llançament de cigarret al terra amb trepitjada inclosa, em disposo a treballar una mica. Deixo oberta la porta d’enrere del meu monovolum acabat d’aparcar al moll de càrrega, vaig a buscar un dels carretons plegables que hi ha al moll; sobre la marxa modifico la meva idea inicial i em decanto per un carretó amb el seu pertinent palé; en cinc minuts tinc deu caixes a sobre del palé de fusta convenientment disposades en dues alçàries, en un costat tres capses en horitzontal i a l’altre dos en transversal respecte de les tres primeres, i a sobre la mateixa disposició a la inversa per impedir una caiguda fortuïta deguda a moviments bruscos; deu minuts més tard, després d’haver col·locat perfectament les deu caixes al traster recentment llogat, torno a per les deu caixes restants de la furgoneta.

A les vuit i cinc, fumo un altre cigarret al moll de càrrega, li’n dono sol dues calades i el llenço; agafo el cotxe, m’acomiado del vigilant amb un assentiment de cap, al qual aquest respon amb idèntic gest, i em dirigeixo cap a la meva encara casa a buscar la resta d’estris. Carrego les vint capses restants que havia estat preparant aquest cap de setmana; poso amb compte dalt d’aquestes el que no he pogut empaquetar: tres maletes amb roba per a una setmana, una bossa d’esport amb productes de bany, el capçal de polipell del llit, tres quadres pintats en la meva tendra infantesa i una litografia gòtica dibuixada per Bill Sienkiewicz i comprada per Internet, que va tenir la cortesia de dedicar-me després, del seu puny i lletra, al Saló del Còmic de Lucca, Itàlia, guardada amb cura en un tub metàl·lic de dibuixant, una escala de mà i la meva vella bossa de pals de golf, una pilota de futbol i una altra de bàsquet, i uns patins.

La meva casa és a escassos deu minuts del negoci de trasters, per la qual cosa a les nou ja estic una altra vegada davant de la caseta del vigilant. Aquesta vegada tenim una petita conversa a través de les nostres respectives finestretes obertes. Parlem del fred que fa i del bon dia per menjar calçots, prenc nota mentalment per baixar a Valls, a menjar-los, si puc, la setmana que ve; li pregunto si puc deixar el cotxe aparcat al moll mentre vaig a esmorzar a un petit bar que hi ha davant i l’home assenteix. En última instància em decideixo a aparcar-lo correctament en una de les places laterals al costat del moll de càrrega, no vull ocasionar-li cap problema si algun encarregat es presenta i l’amonesta pel meu aparcament improcedent.

Torno a passar al costat de la caseta i li pregunto amablement si vol que li porti alguna cosa del bar; al que respon que no, que gràcies, que dintre de mitja hora canvia el torn, i que esmorzarà llavors amb la seva família.El bar és gairebé buit encara, dos parroquians prenent cafè a la barra i dues parelles de jubilats menjant xocolata amb xurros en una taula del fons. M’assec a prop de la finestra, amb el meu cotxe a la vista, i em disposo a demanar un refresc de cola, en llauna, i un entrepà de llom, el pa sense tomàquet. Per a quan he acabat amb la mossada, observo que el vigilant està donant les novetats al seu substitut. Els veig mirar una vegada en direcció al bar, la qual cosa ha de significar que li està notificant la meva presència a l’exterior de les instal·lacions. Prenc un tallat, pago els meus sis euros per un esmorzar que estava boníssim, però que fa escassos sis anys no arribava a les cinc-centes pessetes. A les nou i trenta-cinc abandono el bar, un grup nombrós de ciclistes es disposa a assaltar-lo, conto dotze bicicletes, vuit ciclistes mascles i quatre ciclistes femelles, i creuo el carrer en direcció al magatzem.

En saludar el nou vigilant, aquest es limita a arquejar les celles; ha de tenir uns vint anys i es nota que empalma la jornada amb una nit de festa.Torno a aparcar el cotxe davant del moll de càrrega, i torno a agafar el mateix transpalé. Continuo essent l’únic client en aquestes hores. Mitja hora després ja tinc totes les meves pertinences al meu traster. En torno a treure alguna de les caixes al passadís per poder emmagatzemar-lo tot eficientment i d’una forma intel·ligible. Prèviament vaig prendre la precaució d’etiquetar les capses amb una descripció breu del contingut; fins i tot tinc una petita fulla manuscrita que bolcaré més tard a l’ordinador amb l’esmentada descripció. Em disposo a dibuixar un petit croquis amb la senyalització exacta de la ubicació de les caixes al traster segons les ordeno.

En total he guardat trenta-vuit caixes, he deixat dues caixes amb discs compactes i dvds al cotxe per portar-me junt amb les maletes, els quadres i la litografia. He distribuït les caixes de la següent manera: les dotze capses de llibres apilades en la part inferior de l’estança, d’esquerra a dreta i recolzades contra la paret del fons, llibres del col·legi, llibres de la universitat, apunts de la universitat i del col·legi, manuals diversos, enciclopèdia i diccionaris, llibres d’informàtica, còmics, revistes d’informació general – Muy Interesante, National Geographic, El Moble -, llibres de poesia i assaig, narrativa variada, i material d’oficina; a sobre he col·locat capses diverses; dues caixes amb les medalles i copes guanyades a handbol i altres esports; tres capses més de música, en vinil, i vídeos, en format VHS; cinc caixes d’estris de cuina i parament de la casa, compostes per una maleta de joc de coberts per estrenar, plats i vasos d’un banc, olles i paelles d’un altre, gerros diversos i alguna estatueta de Lladró embolicada amb molt paper de diari; dues capses amb fotos i correspondència diversa, notificacions del banc i rebuts diversos pendents d’arxivar; tres caixes més amb cinc arxivadors de cartró a l’interior – de cada una -, replets amb tot tipus d’informació desglossada convenientment, lleure, cultura, bancs, casa, assegurances, rebuts, etcètera; set capses més amb roba ben plegada, pantalons, camises, jerseis, roba interior, roba d’esport, vestits, jaquetes, i altres; i quatre més amb material divers que no requereix si més no una etiqueta, juntament amb el vídeo, equip de música i reproductor de dvds.Faig un ràpid recompte per comprovar que no m’he deixat res: llibres a baix, el més pesat, junt amb els reproductors; zona intermèdia amb multimèdia, cuina, arxivadors; i a la part superior, en capses de cinquanta per cinquanta, i per cinquanta, la roba. He deixat un espai en un lateral per a l’escala i el capçal.

Tot està ben posat i ordenat al traster, sobre dos palés de fusta, no vagi a ser que s’inundi el terra – cosa improbable -, una petita habitació rectangular de dos metres i mig d’ample per dos de fons, cinc metres quadrats justos. Em sobra tot just el metre quadrat de l’entrada per obrir la porta i m’assec momentàniament a l’espai ocupat per una taula rodona d’exterior amb sis cadires que vaig portar ahir dissabte, a més del televisor de pantalla panoràmica del menjador i l’equip informàtic, en contractar el servei. A sobre de la taula col·loco les disset caixes sense muntar que m’han sobrat, de mesura de trenta-sis per quaranta-cinc, i per trenta; sortia més econòmic comprar cinquanta capses que les trenta i poc que havia (malament) calculat emprar.

Modifico el codi d’accés que em van donar en subscriure el servei, poso com a contrasenya la data de naixement de la meva tercera filla, llegida al revés. Surto al pati, col·loco el carretó al seu lloc, i em fumo l’últim cigarret del dia; només me’n concedeixo dos al dia, fins un màxim de deu per setmana, avui he superat les dues quotes.A les onze en punt, abandono el gran magatzem de tornada a casa. Toco el clàxon i el vigilant endormiscat m’aixeca la barrera.

Truco per telèfon, tal com havia acordat, al comprador que arribarà a emportar-se en breus instants la resta de mobiliari de la casa. Mentre arriba, calculo que encara tindré temps de carregar al meu vehicle les borses amb menjar i productes de neteja. Demà he de lliurar, sens falta, les claus al banc, davant de la impossibilitat de fer front als pagaments de la hipoteca i la seva negativa a ajornar el deute.Amb una mica de sort haurem carregat tots els mobles al camió per a les dos de la tarda.

Després agafaré el cotxe fins a Vic i menjaré amb Alicia i les nenes; les he enviat el cap de setmana a casa dels meus sogres; encara no sé com ho explicaré, a la meva dona i a les meves filles, em queden quatre hores.

Calella, un dijous a la tarda amb onze graus Celsius de temperatura, a 12 de febrer del 2009.